1950, Catalunya Independent

A l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 passa el mateix que als Jocs Olímpics de 1992: són esdeveniments que projecten internacionalment la ciutat de Barcelona però silencien gairebé del tot l’existència de Catalunya com a país i serveixen per a “ofrendar nuevas glorias a España”. Ara, en ambdues ocasions hi ha sectors de la població que s’oposen a aquests esdeveniments abans, durant i després de la seva celebració.

VILANOVA EMILI - PARC CIUTADELLA - Foto Jordi Peñarroja IMG_2526

Emili Vilanova

Pel que fa a l’Exposició de 1888 s’hi manifesten en contra opcions tan diferents com les representades des del setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa” o el grup republicà liderat per Valentí Almirall.

I entre els indignats per l’aprofitament de l’Exposició Universal per a fer propaganda monàrquica i espanyolista hi ha el senyor Emili Vilanova, un menestral dedicat al negoci familiar de lloguer d’envelats. I que en el seu temps lliure es dedica a escriure.

Emili Vilanova (Barcelona, 1840-1905) és un dels escriptors de la branca menestral de la Renaixença. A diferència del corrent dels jocfloralistes, en comptes de fer versos comença fent col·laboracions a la premsa republicana i d’esquerres. Vilanova adopta posicions més moderades després de la frustració de l’aigualida revolució de 1868 i el fracàs del federalisme a la I República Española, s’allunya del periodisme polític i engega la seva producció més literària. El resultat, artísticament parlant, és bo: Emili Vilanova és, probablement, el millor contista de la Renaixença i de tot el segle xix. És sobretot un bonhomiós autor costumista que en els seus relats retrata tota una galeria de personatges de la Barcelona menestral i vuitcentista.

Autor reconegut al seu temps, té fins un monument al parc de la Ciutadella, que avui queda una mica amagat.

Hi ha un relat seu que topa amb la resta de la seva producció narrativa. Es tracta del que porta per títol Falòrnies, publicat acabada l’Exposició Universal, l’any 1889, al volum Plorant i rient.

Falòrnies és un relat de ficció política i, també, d’anticipació. Tot i ser estructuralment un poc malgirbat, és un text interessant i també sorprenent: es tracta d’una mostra de literatura independentista. A més de projectar cap al futur les darreres novetats tècniques del seu temps, amb una certa prudència, l’acció d’aquest relat se situa en una Catalunya independent, l’any 1950, explicant l’arribada a Barcelona d’un ambaixador de la veïna monarquia castellana.

L’optimisme independentista del bonhomiós escriptor no li permet preveure la guerra de 1936-39, les dictadures espanyoles del segle xx, o fets com la Setmana Tràgica de 1909 o el Sis d’Octubre de 1934, i per això es permet imaginar una Catalunya independent el 1950.

És interessant llegir alguns fragments significatius d’aquest relat, farcit de l’humor xaró que caracteritza la prosa d’Emili Vilanova:ICTINEU II DISPARANT CANO - PROVES 1865 SEGONS GRAVAT 1890

Dia 5 de maig de 1950. Diu aixís lo diari:

A eixida de sol, lo navio guerrer “Tremendito”, de la monarquia castellana, ha saludat a la Plaça amb vint-i-cinc canonades seguides, les quals no pogué engegar-les ahir per raó de l’hora en què féu sa entrada

                                             (…)

Pugen a les vergues los mariners del “Tremendito” i baixa el fastuós corteig que, en virtut d’aliança de pau i treva i feliç concòrdia, acompanya l’Ambaixador de la Monarquia, lo molt noble i molt alt senyor Excel·lentíssim Don Ampliado de la Puente de Entrambos Mares.

                                           (…)

Lo magnífic senyor Don Ampliado de la Puente de Entrambos Mares, a pesar de sos complicats apellidos (i tan estesos, que els enginyers no hi creien) , era un cavaller de poques dimensions: moreno, amb graduació de negre, mostatxo amb fiblons de cosmètic, nas corbat, aire bel·licós i posats de noblesa i alt naixement. Saluda a estil militar posant-se una mà de cantell als pols de la banda dreta; lo Conseller s’inclinà lleugerament i li donà la benvinguda en llatí (pactes fets segons cerimònia). Respongué amb summa cortesia i del mateix tenor l’enviat de Castella, qui presentà tot de seguit los magnats i senyoriu de son sèquit amb gran còpia d’ennobliments i llinatges famosos.

                                         (…)

Aixís que el port tornà a estar quiet, l’aire assossegat, les gotes caigudes, i tota la mullena a son lloc, eixiren a flor d’aigua amb les respectives banderes de les quatre barres los trenta-dos “Ictíneos” (sistema Monturiol) que componen l’esquadra de pau i guerra a sota mar.

Los de Castella ja no parlaven llatí, com s’havia pactat, sinó que donaven amplada a la boca per admirar-se en sa pròpia llengua, i no deixaven els Consellers de “valientes aliados i de nacionales poderosos.” És a dir, més alabances de les que feren el sigle passat quan vingueren a veure l’Exposició.

                                       (…)

unes veus femenines entonen luego l’Himne de la Pau, (…).

On podeu trobar més fàcilment aquest relat d’Emili Vilanova és al volum Lo primer amor i altres narracions, dins la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” (Ed. 62). A més, Falòrnies té l’atractiu d’un final que és una autèntica disbauxa gastronòmica, digna d’una pel·lícula de Fellini. Sí, en aquest text de Vilanova trobem que la independència és, també, festiva. Tot un encert.

 Jordi Peñarroja

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s